Molts dels topònims ebrencs tenen un origen àrab. Ens remuntem a principis del segle VIII. L’any 711, musulmans i berbers van conquerir als anteriors pobladors hispanoromans i gots de la Península. Dos anys més tard, el sud de Catalunya ja estava ocupat. Comença l’era de domini de l’Al-Àndalus i els seus califats. Part del que avui són les Terres de l’Ebre, estava formada per la Taifa de Turtuxa. Ben connectada pel riu Ebre, el mar Mediterrani i l’antiga Via Augusta. Comença la petjada de Mahoma a casa nostra.
Amb la conquesta cristiana, alguns ebrencs de religió islàmica emigren progressivament. Alguns es van quedar. Durant el segle XVI la Corona d’Aragó, i en especial els Reis Catòlics, els anomenà “moriscos”, en ple Renaixement. Amb l’expulsió dels moriscos un segle després per part del rei Felip III, l’any 1610 s’inicià un èxode sense precedents. Baixaren en barca per l’Ebre i s’ajuntaren al port natural dels Alfacs, avui anomenat la Ràpita. Van marxar en naus cap al nord d’Àfrica. La cultura musulmana ens va deixar l’il·lustre filòsof Abu-Bakr al Turtusí.
Molts pobles de l’Ebre conserven la denominació d’origen àrab. Al Baix Ebre es conserva el nom de l’Aldea, Aldover, Alfara de Carles, Benifallet, Bítem, Tivenys, Tortosa, Vinallop i Xerta. Al Montsià: Amposta, Godall, la Ràpita i la Sénia. A la Ribera d’Ebre: Ascó, Benissanet, Darmós, Miravet, Móra d’Ebre, Tivissa, la Serra d’Almos i Vinebre. I a la Terra Alta: Batea, Bot, Caseres, la Fatarella i la Pobla de Massaluca. Altres noms d’origen àrab són el Caro que ve de “carium”, i significa roca gran, la Mola de Catí, o el riu Algars, entre molts més.
