D’una falca emergida a una banyera que s’enfonsa cada cop més. L’acceleració dels efectes del canvi climàtic ha modificat sensiblement la representació simbòlica del delta de l’Ebre per part de tots els actors que hi interactuen: habitants, productors, administracions, experts i conservacionistes. 25 anys després de superar l’amenaça del Pla Hidrològic i el gran transvasament projectat pel llavors govern espanyol del PP, tots reconeixen la urgència i la necessitat d’actuar per fer front als reptes ambientals d’aquest segle. Govern i regants aposten per “segellar” aquesta “banyera” amb mesures contra la regressió i gestionar l’aigua amb sistemes de bombeig. Els experts recorden, però, que sense sediments mantenir l’espai no serà viable.
A principis de la dècada del 2000, la societat de les Terres de l’Ebre es mobilitzava de forma massiva per aturar a una amenaça sense precedents plasmada legalment de les pàgines del BOE. L’execució del Pla Hidrològic Nacional (PHN) i el transvasament de 1.050 hectòmetres cúbics anuals del riu Ebre cap al sud que preveia van ser percebuts com una sentència de mort per al tram final del riu i el Delta.
En aquell moment, els dirigents de les comunitats de regants del tram final de l’Ebre, en consonància amb el govern de la Generalitat llavors convergent, van abraçar la idea de vendre l’aigua de les seves concessions per, aparentment, finançar mesures de preservació del Delta. Com a compensació pel transvasament, el govern espanyol va posar sobre la taula un pla de mesures multimilionari que incloïa des d’una ultramoderna xarxa de sensors ambientals a colossals barreres contra l’aigua salada a la desembocadura del riu. Era el que es va donar a conèixer com a Pla Integral de Protecció del Delta de l’Ebre (PIPDE).
Ni el transvasament, ni aquest pla compensatori es van acabar materialitzant, després de la derrota del govern del PP a les urnes l’any 2004. La posició dels regants, passats 25 anys i fruit de processos de relleu interns, dista força també de la d’aquella època. “Allò va ser un fracàs perquè ens vam trobar en un escenari en el qual es van fer moltes obres sense tenir en compte el territori, actuacions sense sentit per qui no viu al Delta. Va servir per alimentar i justificar la inacció (del govern espanyol)”, analitza en declaracions a l’ACN el president de la Junta de Govern de la Comunitat de Regants de l’Esquerra de l’Ebre, Javier Casanova.
“Jo crec que el Delta ha pres un paper protagonista. S’ha convertit en l’actor principal d’aquesta lluita que va començar fa més de 20 anys i que, ara mateix, té al Delta com a punt de mira i s’ha convertit en la zona zero del canvi climàtic”, subratlla, per la seva banda, el director del Departament de Territori a les Terres de l’Ebre, Miquel Alonso.
L’alarmant precedent del mar Menor
Ningú dubta ja, en aquestes alçades, que el Delta requereix una protecció especial i, sobretot, urgent. Els científics ho tenen clar: alerten que l’espai natural ha arribat al 2025 “amb el pitjor dels escenaris” que es preveia a principis de segle. Una situació que encara podria ser més catastròfica si s’hagués executat el PHN, amb el risc de convertir-lo en un ecosistema profundament degradat, com el Mar Menor. Ho sosté el director del Centre de Resiliència Climàtica d’Eurecat, Carles Ibáñez, tot recordant els efectes catastròfics que, en aquest últim cas, ha produït el transvasament del Tajo-Segura (a partir d’una sobreestimació dels recursos hídrics existents i una expansió sense aturador dels regadius) i els paral·lelismes que un cas similar hauria replicat al Delta.
Així les coses, dues dècades i mitja després d’aquella amenaça els diferents sectors del Delta coincideixen en la necessitat urgent d’actuar per fer front als embats del canvi climàtic, exposats de forma crua arran del temporal Gloria de fa cinc anys. A diferència de fa 25 anys, també s’han dissipat “els dubtes i l’escepticisme” sobre el canvi climàtic.
Lluny dels primers indicis de principis de segle, durant els últims anys les evidències han estat inqüestionables fins al punt que s’ha generat l’activitat científica i la innovació tecnològica per “trobar les eines d’adaptació” des del Delta i les Terres de l’Ebre, amb una especial acceleració els darrers anys. Un reconeixement cabdal, atesos els precedents, però amb matisos importants a l’hora de planificar i aplicar les mesures sobre el terreny.
La clau de la gestió de l’aigua
Després d’anys de diferències ostensibles, les estratègies d’actuació de regants i Govern semblen tornar a confluir i les estratègies es tornen a alinear. S’ha articulat la Taula de Consens pel delta de l’Ebre com a espai de trobada institucional i es despleguen instruments com el Pla Integral de Gestió de l’Aigua Dolça al Delta de l’Ebre (PIGADE). Casanova subratlla la rellevància d’aquesta gestió de l’aigua, sobretot, a partir de l’eclosió de la plaga del caragol maçana, que va obligar els arrossaires a rebaixar la làmina d’aigua i replantejar bona part de les seves pràctiques agronòmiques. El Gloria, assegura, va corroborar aquesta necessitat.
“Havíem de donar respostes des de tots els àmbits: pel tema ambiental, però també pel tema productiu”, assenyala, recordant la interdependència de sector com la pesca i l’aqüicultura. Això ha portat els regants a adaptar-se per gestionar adequadament la inundació d’una plana deltaica que s’enfonsa progressivament per la manca de sediments i veu com el mar segueix creixent. “Estem pujant les parets de protecció i el nivell del mar puja: hem de tenir més capacitat d’extracció”, sentencia.
La idea és que en els pròxims dos o tres anys, els regants de l’Esquerra puguin doblar la capacitat actual de bombament, passant els prop de 19 metres cúbics per segon actual a una capacitat d’extracció d’aigua dolça als gairebé 40. Un dels exemples el trobem a la zona de la bassa de l’Estella, on els regants instal·len (amb finançament públic del Govern) mitja dotzena de bombers per extreure l’aigua dels arrossars més enfonsats per dirigir-la cap a la llacuna i, en última instància, cap a les badies i el mar.
La inversió prevista amb el PIGADE és de 36,7 milions d’euros als dos hemideltes, incloent sistemes de monitoratge, les bombes i generació elèctrica fotovoltaica per alimentar-les. Casanova es mostra optimista sobre la viabilitat del Delta durant el que queda de segle. Creu que la gestió feta amb criteris acordats pels mateixos agents presents al Delta és clau per mantenir a la ratlla fenòmens com la subsidència i la regressió de la costa. El dirigent dels regants assumeix que els mateixos embassaments que alimenten els canals són els que retenen els sediments i és ferm partidari de lluitar contra el retrocés amb les dragues que utilitzen als Països Baixos o a l’Albufera de València.
“Crec que un dels fets que fa que el Delta sigui protagonista, precisament, no tant per la subsidència o la falta d’aportació de sediments que hi ha al Delta, sinó que els efectes provocats pel canvi climàtic, com per exemple la pujada del nivell del mar, que s’incrementa i és molt més ràpida i fa que la gent que hi vivim hem de prevenir-ho”, subratlla Alonso, des del Departament de Territori.
Guardes, bombes i dragues
Reivindica, al costat de plans com el PIGADE, la utilitat de les mesures plantejades des del Govern: les guardes elevades resseguint la línia de costa de les badies dels Alfacs i del Fangar, també al voltant de les llacunes o la futura mobilització de sediments del frontal del Delta per actuar contra la regressió litoral i per a la qual es preveu l’adquisició d’una draga seguint el model adaptat de la costa holandesa del mar del Nord. “Tenim un projecte per salvaguardar el Delta i l’estem tirant endavant”, assegura, tot matisant que més enllà de la importància ambiental, a l’espai hi viuen persones i existeixen activitats productives.
Són accions, d’acord amb el Govern, que poden contribuir a preservar els usos actuals de l’espai en l’horitzó de l’any 2100. Més enllà d’aquesta data l’aigua les guardes que s’aixequen 1,2 metres per sobre de l’actual nivell del mar podrien resultar insuficients. “Una de les coses de les quals ens hem adonat és que això és una banyera, no una falca emergida per sobre el mar”, apunta Alonso, partidari ferm de la mobilització de sediments litorals per reforçar els marges exteriors d’aquesta banyera mentre es continua bombant cap a fora l’aigua dolça de l’interior.
“Hem de començar a treballar en la protecció, però la gent que vindrà, que aquesta protecció ja la tindrà perquè aquest és l’objectiu nostre, tenint això s’hauran de preocupar de què fem dins del Delta, què passa, què fem en la vida nostra de la gent que som del Delta i que tenim una manera d’entendre la vida única”, sentencia.
La visió optimista de regants i Govern topa encara amb la recança de les entitats ambientalistes, que des de fa dècades reivindiquen un cabal d’aigua i prou sediments per garantir la pervivència del Delta. Però els anuncis dels diferents governs en el sentit d’obrir la porta a estudiar la mobilització dels sediments que retenen els pantans del tram final del riu segueix topant amb la realitat administrativa i l’enorme lentitud d’uns processos que urgència que viu el Delta no pot assumir.
Combinació de models i estratègies
Des d’Eurecat, Carles Ibáñez, una de les autoritats científiques més respectades per aquests grups, aposta ara per consensuar una combinació de models i estratègies que permetin mantenir la morfologia actual del Delta. Conscient que cada cop hi ha menys aigua disponible i que el govern espanyol en cap cas es planteja reduir les dotacions d’aigua de la conca de l’Ebre als regadius -que suposen ja un 90% de les concessions-, avisa que els costos socioeconòmics de la degradació d’ecosistemes sensibles seran difícilment assumibles, com els 600 milions que el govern espanyol destinar a revertir la situació crítica del mar Menor.
Respecte fa 25 anys, certifica que s’han dissipat “els dubtes i l’escepticisme” sobre el canvi climàtic. Si a principis de segle els canvis es començaven a percebre, ha estat durant aquests anys posteriors quan les evidències han esdevingut inqüestionables fins al punt que s’ha generat l’activitat científica i la innovació tecnològica per “trobar les eines d’adaptació” des del Delta i les Terres de l’Ebre, amb una especial acceleració els darrers anys.
A banda d’Eurecat, treballen per incrementar la resiliència del Delta organismes com l’IRTA, l’Observatori de l’Ebre o la URV, un “teixit de recerca i innovació” per entendre millor què està passant i trobar solucions per adaptar-s’hi. Una activitat, explica Ibàñez, que també ha permès atraure i retenir talent jove al territori. “Aquesta percepció de la recerca vinculada a la realitat del territori és important i pot ajudar a millorar les activitats econòmiques”, ha defensat Ibáñez.
Els resultats obtinguts pels investigadors són aclaparadors. Si fa 25 anys preocupava que el nivell del mar augmentés uns dos mil·límetres, “ara ja estem arribant als cinc mil·límetres cada any”. A part de perdre platja, a la pràctica, suposa més quantitat d’aigua a bombejar als arrossars, tempestes marines devastadores i sense precedents, com el Gloria, una sequera inèdita que ha obligat, per primera vegada, a restringir a la meitat l’aigua de reg al Delta, constants i violentes gotes fredes, o onades de calor tan greus que maten el cultiu aqüícola i “afecten a tota la biodiversitat, la salut humana, el mateix cultiu de l’arròs i la pesca”. El clima deltaic s’ha “tropicalitzat”.
L’escenari més greu dels previstos
Segons el director del Centre de Resiliència Climàtica de Catalunya, la situació ha acabat sent “més greu” del que es preveia fa un quart de segle. Apunta, de fet, que es tracta d’un escenari “pitjor” entre els previstos a principis del segle XXI, tot i que l’acceleració de l’emergència climàtica “també s’havia augurat”. “No tot és culpa del canvi climàtic. Això és molt fàcil com a excusa. Hi ha una part de mala gestió i una gestió millorable dels recursos naturals”, apunta, en referència, precisament, a l’aigua.
Amb l’objectiu de mantenir el Delta “en un estat semblant a l’actual”, Ibáñez defensa que cal conservar els espais naturals i també el cultiu de l’arròs reduint les emissions de carboni i perseguint la neutralitat climàtica. Avisa que si s’acaba substituint per altres conreus o activitats humanes més agressives pot ser catastròfic per al Delta. Per això treballen en un esquema de crèdits de carboni com a incentiu per als arrossaires, dins del projecte Bioresilmed. “Pot ajudar a garantir, amb un petit canvi de pràctiques, una aportació de diners al sector que pugui permetre mantenir el cultiu”, apunta el científic.
Ibáñez manté també que les investigacions dels últims 25 anys han constatat que la millor resposta del front litoral amb zones de platja més amples i aiguamolls davant situacions d’emergència (com el Gloria) redunda en menys desperfectes. La restauració del sistema costaner és “una franja de seguretat” en temporals marins i com a franja de protecció exterior és la més adient, segons defensa Ibáñez.
És també una de les claus del “model holandès” cap on, “malauradament” segons Ibáñez, va el Delta perquè la recuperació dels sediments retinguts als embassaments, riu amunt, “està tardant massa”. “La part dels dics que tenen els pobles en aigües interiors seria l’equivalent a les nostres badies. Aquí, com que no tenim platges, hem de fer coses com les guardes costaneres, que ja s’estan construint”, ha apuntat.
Apunta que caldrà combinar mesures de protecció a l’estil holandès, com es comença a fer, amb la recuperació de cabals d’aigua i sediments, “en la mesura que es pugui”, així com distribuir sediments pels canals de regadiu “per intentar mantenir una certa aportació i evitar la subsidència”. Una estratègia que pot aspirar a aconseguir, en les pròximes dècades, intentar mantenir “la situació actual”.
